Dimarts,21 d’Octubre
de 2014.Segon intent de ruta pels aiguamolls de l’empordà.
Comencem a classe
amb un video bastant interessant d’uns cracks
d’enduro,motivacional,positiu;acte seguit ens donem compte que ens
tocarà suar per a fer el treball d’una presentació de la ruta en
condicions.
Un power point no
massa llarg(unes 10 diapositives) però bastant clar i ben
estructurat,més endavant veurem que el que ens ensenyen és el que
viurem a la ruta.
Baixem abaix al
barracó i agafem les nostres bicis,llestos per a anar al circuit a
escalfar tant cos com màquina;acte seguit presentem l’equip de
bici que hauríem de portar(com sempre,algú falla en alguna
cosa).Coses tant simples com uns guants ens poden salvar de ferides
poc desitjables;en Max ho ha comprovat més endevant.
Sortim de l’escola
i avancem un tros de la ruta per via urbana,hem d’estar
concentrats i compenetrats sino es pot montar un “pitote”
important,arribem a una pista secundària i sabem que el nostre
primer punt d’interés és aprop;la torre del vent,pista secundària
ascendent complicada per la sorra que té tendencia a acumular-se a
les curves o llocs de poca visibilitat.
Pujada,marxes
fàcils…si un cau,caurem tots,efecte dominó..i així ha sigut amb
molts de nosaltres.Aquest cop la torre només l’hem vist de
passada,aquest tram el feiem ràpid perquè no té sentit perdre
temps en llocs ja visitats i explicats.Avui el corriol estava en més
bon estat que la setmana passada(es nota quan plou i quan no) però
tot i així s’havia de vigilar bé per on anaves;corriol senzill
però punyetero!! complert al 99%,sempre hi ha un tram que s’em
resisteix…tornaré!!
Seguim però no per
gaire temps,un error que hem comés quasi tots(no revisar
completament la bici abans de sortir)l’ha pagat avui en Max;se li
ha sortit la roda del davant perquè se li havia afluixat la tanca al
baixar pel corriol, s’ha fet unes quantes rascades i la veritat,ha
tingut sort,podria haver sigut molt pitjor(el seu dolor ens ha servit
de lliçó a tots).
Hem seguit tirant
fins que ha arribat un tall de carretera en el qual anàvem amb
formació de 2 intentant anar bastant lleugerets,en un punt de la
carretera en Robert ha tingut un problema amb una punxada i s’ha
apartat del grup bruscament;els de darrere seu no haviem rebut el
missatge del que li passava i al frenar tots de cop alguns han xocat
entre si.
Al girar cap una
pista secundària a l’esquerra en Ruben ens havia ordenat parar a
100m i la percepció d’alguns és poc encertada..ens ha arribat
bronca perquè la veritat,no estàvem tinguent un dia gens bo(anàvem
una mica empanadets)
Després de la
bronca sembla que ens hem despertat tots una mica,hem anat tirant amb
ritme i qualitat,durant la ruta han anat sortint més problemes de
bicis i persones que es quedaven enrere,arribaven els trencants i
tocava posar-se a actuar;estratègia guanyadora:posar gent en els
trencants per anar guiant als últims del grup i que no es
perdin.Quan ja veia a en Toni tornar amb en Christian ens ha tocat
seguir fins a arribar a l’Aaron,que ens estava esperant al següent
trencant i així successivament fins a arribar a en Joel i després a
l’Arnau,ara tocava un petit esforç per enganxar-nos amb el grup i
seguir la ruta amb normalitat.
Hem arribat al
rentador públic o com l’anomena en Ruben,”l’internet antic”.
El rentador era el
punt on la gent es reunia per a parlar sobre els temes que ells
creien més morbosos,aprofitant que havien de rentar la roba,posaven
a parir a tot deu.
Els companys han
anat a emplenar els “camels” i hem continuat amb la ruta.
Ens hem dividit en
dos grups per passar pel centre de Castelló d’Empúries perquè hi
havia gent que estava tardant en arrancar i han improvitzat una
petita divisió del grup per a trobar-nos novament davant de
l’esglèsia de Castelló.Allà en Ruben ens anava parlant de les
deformitats extremes de les gàrgoles i de lo maca-lletja que era
l’església(maca per fora i per dintre,espectacular,però amb unes
torres molt cuadrades i poc estètiques).
Continuant la ruta
ens hem topat amb la muralla de Castelló,l’hem rodejada per la
part exterior,un bastió bastant impressionant i ben estructurat.
Seguint el camí hem
arribat al pont de Castelló on en Ruben ha posat a prova la nostra
lògica,amb una pluja d’hipotesis no mal encaminades però no del
tot encertades.La resposta era les collites i l’economia que
creaven.Si havia sigut un any profitós construien un arc ampli i
llarg,símbol de prosperitat;com que no tots els anys anava bé la
cosa,els arcs no eren tots iguals i tampoc els construien any rere
any.
Ara tocava la part
desafiant,ruta llarga amb trams per pista i d’altres per
carretera,tocava regular la ment i saber quan hi havia temps per
relax i quan era hora d’estar concentrats a tope;som un grup i si
un falla en un punt crític ens pot arrossegar a tots.Toca
treballar-nos aquesta faceta.
Hora de prendre més
responsabilitats de les que havia agafat fins ara,hora d’intentar
ser un bon company de grup,de recolzar a qui ho necessités,de
quedar-me enrere si algú tenia un problema i esperar l’intervenció
d’en Toni o en Ruben,hora de motivar-los i motivar-me;alguns hauran
pensat que estic flipat cridant ordres tota l’estona,avisant a cada
passa que dono,intentant no fer mal sinò bé però la veritat és
que,al imposar-me tota aquesta responsabilitat és quan realment m’he
sentit un ciclista que pedaleja en grup,una persona com cal;m’ha
emplenat molt aquest sentiment de responsabilitat,m’he sentit útil.
Al arribar a la
carretera hem fet una mini paradeta en la qual ens han explicat el
tram que veuriem a continuació i han decidit fer dos grups de fila
de un per a tenir una fluidesa a la carretera necessària pel tram
tan transitat i perillós que anàvem a agafar.El primer grup ha
sortit a un ritme alegre i constant,acte seguit hem arrancat el segon
grup,els menys ràpids a davant per tal de que no es quedessin
enrere i al darrere,en Joel i jo fent el tancament del grup.Avançavem
en dos grups de ciclistes en fila de un ben compenetrats i
concentrats;poques paraules,pocs pensaments,l’únic objectiu
avançar com un bloc i no comprometre la seguretat del grup.
Hem arribat als
aiguamolls de l’Empordà,bell paratge,famós pels seus ocells i
paratges que aquests habiten,era molt bonic,molt tranquil,molt
seré..em sentia en pau,en un santuari impertorbable;em sentia lligat
a la natura que tan estimo.
Hora de tornar,de
fer la tornada cap a classe,a la vida normal.Tram curt i bastant
fluid fins a arribar al pont de fusta lloc on ens vam quedar la
setmana passada,hora de passar pel pont en comptes de vorejar-lo.Al
arribar a baix,on hi ha el parc,ens hem preparat per a fer la tornada
pel carril bici passant per santa margarita(tram urbà)tram que
haviem de posar tota la concentració possible,massa trànsit on
avançar compactes era la clau.
Una vegada més,he
fet el tancament fins arribar a l‘escola,recolzant als companys que
anàven una miqueta despenjats del grup,motivant-los per a que
donessin una mica més d’ells;alguns passaven de les meves
“ordres”,alguns reaccionaven a aquest estímul i m’han fet
sentir que,si fan cas,se’n poden ensortir i arribar més lluny del
que realment pensen.
Dies com avui et fan
recordar que,encara que tinguis un mal inici de dia,pots continuar
endavant i ensortir-te’n si hi poses prou ganes.
Arribaran dies
millors i els passarem junts,no?
Text i fotos: Adri Mihi.
FOTOS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada